Nom comú: solralg de sorra.
Nom científic: carcharias taurus
Hábitat
El seu hábitat natural són aigües tropicals pròximes a les costes del tot el món i aigües subtropicals. Però també és típic veure en aigües dolces on s'introduïxen per rius fins a arribar a zones habitades pels humans.
característiques
Posseeix un cos massís amb dos grans aletes dorsals, i una cua allargada amb un llarg lòbul superior i un pic precaudal. Arriba fins a 3,2 m de llarg. La mitjana dels mascles és de 2,1 m el de les femelles 2,2 m. El nas és curt, presenta dents superiors triangulars, amplis i serrats. Té maixelles de gran abast. Viuen aproximadament uns 14 anys.El caracteritza el fet incursionar en els rius, els atacs als humans són més propensos que en altres espècies. Per això el tauró toro és un dels dos taurons més perillosos per a l'ésser humà.
alimentació
S'alimenta de tot tipus d'animals, inclosos altres taurons. Pot ser perillós per a l'ésser humà, perquè caça en llocs on solen nedar les persones. L'habilitat que té aquest tauró de poder entrar a l'aigua dolça és gràcies a una glàndula especial que tenen al ronyó que els permet contenir l'aigua salada en el seu organisme i expulsar l'aigua dolça, la qual cosa per a altres espècies de º taurons seria mortal. Els mateixos poden mantenir-se en els rius, llacunes i
estuaris prop d'1 any o més, la qual cosa els permet acostar-se més a l'ésser humà.
SOLRAIG DE SORRA
Orde: Lamniformes.
Família: Odontaspídids.
Distribució: oceà Atlàntic, Índic i Pacífic.
Mesures: la mitjana és d’uns 250 cm. (poden superar els 3m.).
Alimentació: gran varietat de peix (arengs, corballs, anxoves, pagres, lluços, anguiles, llisses, rèmores, etc.), calamars, crancs, llagostes i, també, altres taurons més menuts.
Particularitats: té un cos fusiforme (afuat i hidrodinàmic).
Estatus de l'espècie: vulnerable.
Els solraig de sorra (Carcharias taurus) es distribuïxen per tots els mars relativament càlids del planeta, excepte per la costa est de l’oceà Pacífic. Habiten zones pròximes al litoral, de fons arenosos o coral·lins a una profunditat mitjana de 15-25 metres. És en estes zones on troben menjar, basat en gran varietat de peix (arengs, corballs, anxoves, pagres, lluços, anguiles, llisses, rèmores, etc.), calamars, crancs, llagostes i, també, altres taurons més menuts.
Este animal és un tauró que es caracteritza perquè té un cos fusiforme (afuat i hidrodinàmic), musell relativament puntegut i una coloració dorsal marró-grisenca i ventral de color blanc. Les dos aletes dorsals són molt útils per a identificar-los perquè totes dos tenen quasi la mateixa grandària. A vegades té taques de color marró rogenques per tot el cos, cosa que indica que encara és jove. Estes taques van desapareixent amb l’edat.
Són els únics taurons que prenen aire de la superfície i l’emmagatzemen a l’estómac, que així es convertix en un flotador intern. Solen nadar amb la boca entreoberta; i és en eixe moment que podem observar les poderoses mandíbules d’esta criatura, proveïdes d’unes quantes files de dents, estratègia evolutiva d’estos animals que els ha dut a especialitzar-se en la caça i ser autèntics depredadors.
El solraig de sorra pot arribar a superar els tres metres, encara que la mitjana és d’uns 250 cm. Les femelles són més grosses que els mascles. No és fàcil calcular la longevitat d’estos esquals en el medi natural, encara que s’ha comprovat que en alguns aquaris han arribat a viure fins als 16 anys.
Animals ovovivípars
Aquets taurons són ovovivípars, que vol dir que donen a llum les cries després que ixen de l’ou dins de l’úter de la mare. Només dos cries (ocasionalment una) naixen per ventrada.
Com que la mare no té connexió placentària amb la cria, l’embrió més desenvolupat de cada una de les dos cavitats uterines s’alimenta dels altres embrions en desenvolupament i, després, dels ous no fertilitzats. Estos fenòmens reben el nom de canibalisme intrauterí i ovofàgia respectivament, i són característics en el solraig de sorra.
En el moment de la còpula el mascle mossega una de les aletes pectorals de la femella i, sense soltar-la, ràpidament busca introduir-li un dels dos pterigopodis (penis) a l’interior de la cloaca. Una vegada fet açò, ja només queda esperar que la femella done a llum. Després d’un període de 9 a 12 mesos, dos cries de quasi un metre de llarg i totalment formades eixiran del ventre de la mare.
L’època de cria varia molt segons la zona en què es produïx, encara que per norma general sol coincidir amb el moment de l’any més favorable pel que fa a climatologia i condicions. Les femelles, després de donar a llum, descansen un any durant el qual no s’aparellen. Com a resultat, el cicle reproductiu d’estos taurons dura dos anys i, per tant, es considera que les femelles tenen una mitjana d’una cria per any. Açò convertix els solrajos de sorra en un dels taurons més pocs fecunds i fa que siguen extremament vulnerables a la pressió induïda per l’ésser humà.
Segons la llista roja d’espècies amenaçades de la Unió Mundial per a la Natura (UICN), els solrajos de sorra tenen la classificació d’espècie vulnerable, que vol dir que afronten un alt risc d’extinció en el medi natural a mitjà i llarg termini. Els factors que més amenacen esta espècie són la pesca il•legal i accidental, el comerç d’aleta de tauró i el turisme.
Descobrix als solrajos de sorra a la instal·lació d'Oceans de l'Oceanogràfic.